Culturals

• Excursions per les Valls d’Àneu

La comarca del Pallars Sobirà i més concretament, l’Alt Àneu, on ens trobem, té una part important d’alta muntanya juntament, amb uns indubtables atractius a les fons de vall.

Petits pobles molt poc poblats o abandonats es reparteixen per tota la zona. El seu accés per pistes o camins és sempre una excursió i un descobriment de formes de vida, avui en regressió, pobles que poc a poc, van transformant-se, però, malgrat això, guarden el seu encant i ens ajuden a imaginar com era la vida al Pirineu, no fa gaire.

La majoria dels pobles estan connectats per antics camins ramaders que circulen per prats i entre avellaners. Passejar per ells, és una bona manera activa, de descobrir els pobles.

L’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, proposa amb les seves exposicions i visites culturals, una visió excel·lent sobre els costums, arquitectura i formes de vida a aquestes valls.

Pels que desitgin activitats complementàries els dies de mal temps o pels més interessats en la cultura i societat d’aquest país, Ecomuseu, us proposa algunes idees sobre rutes, sortides o visites culturals. http://www.ecomuseu.com/

 

• Excursions per la vessant Oest.

Baixant per la carretera de la Bonaigua, per sobre de València d’Àneu, un desviament, ens condueix a Son, petit poble que destaca, tant per la seva església, com per la seva posició privilegiada als peus dels tres cims: Pinetó, Rocablanca i Tessó.

Podem prosseguir per una carretera amb unes vistes immillorables de tota la vall d’Esterri, cap a Jou. Un altre petit poble, racó encantador, amb la seva església i prats, entre boscos de pi i una privilegiada vista de l’estany de la Guingueta.

 

• Vall d’Unarre.

Per visitar aquestes valls situades a la vessant est del riu Estera, seguirem per una petita carretera que amb una forta pujada ens portarà fins Unarre, el primer poble d’aquesta vall, pujant pel fons de vall, arribarem a Cerbi i Gavàs, a la part alta de la vall.

Aquí acaba la carretera i comença una pista que puja fins l’estany de la Gola (normalment en mal estat i recomanable per 4X4). Des de l’Estany de la Gola hi ha moltes possibles rutes dins el Parc Natural de l’Alt Pirineu (ascens al Mont Roig, estanys de la Gallina, circular dels Tres Estanys…).

També, des de Unarre, poden accedir a Burgo i Lladorre i gaudir d’unes molt bones vistes de la Cubeta d’Esterri i la vessant oposada de la vall.

Per anar al poble abandonat de Dorve, agafarem un camí a Lladorre, que flanquejant ens portarà a aquest encantador racó, en una hora a peu, més o ments.

• Ruta de Noguera Pallaresa

 

Des d’Esterri, per carretera, direcció Isil, anirem seguint el riu vora amunt, per Isabarre, Boren, Isil, fins arribar a Alòs.

A Boren, tenim l’opció de deixar el cotxe al costat del pont romànic i anar a visitar el poble en runes d’Àrreu i sobretot la seva petita ermita de La Mare de Deu de les Neus.

Com hem anunciat abans, per aquesta vall, la petjada del romànic, encara es pot seguir. Així que pobles com Alòs i Isil, seran indispensables per fer-nos una idea d’aquesta manifestació arquitectònica tant pròpia de les valls Pirinènques.

Una opció per aquells que tinguin bici o 4×4, és un cop arribat a Alòs, atansar-se fins el Fornet, a on es podrà circular per una pista que ens durà a Montgarri i si es vol, continuar al Pla de Beret, fent així una circular, llarga i variada, des del Refugi.

• Romànic Valls d’Àneu

 

Moltes de les rutes que hem esmentat quan parlàvem dels camins pels pobles de les Valls, gaudeixen d’un romànic molt interessant. Així doncs, ens serà fàcil, fer de les nostres sortides lúdic esportives, un passeig també, per l’arquitectura històrica de les Valls i la seva etnografia. Aquí teniu alguns exemples, amb quatre pinzellades del que podeu veure i recomana l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu.     

–          Sant Joan d’Isil

Sant Joan d’Isil està allunyada del poble, com passa sovint a valls d’Àneu amb les esglésies romàniques. Adossat a sud de la construcció hi ha el cementiri. L’església és un edifici del segle XII que sembla respondre a diferents projectes d’obres i reformes. El que ens ha arribat és una construcció de planta basilical, de tres naus capçades a llevant per tres absis semicirculars d’estil llombard. Aquesta capçalera està construïda sobre la llera de la Noguera Pallaresa.

El mur meridional és el més important, ja que té una abundant decoració escultòrica. S’hi troba la portada amb tres arquivoltes de mig punt, que a banda i banda, presenten columnes amb sengles capitells esculpits. Són remarcables també, sota el ràfec de la coberta, els relleus esculpits per sobre les arcuacions escacades. El ràfec queda interromput per la col·locació, en un moment indeterminat després de la seva construcció, de dues esteles esculpides semblants a les de Sant Lliser d’Alós d’Isil.

Per accedir al cementiri i a la mateixa església s’ha de passar per un portal que en la seva part exterior manté les marques que cada any s’hi fan la nit de Sant Joan amb les falles enceses.

–          Sant Julià d’Unarre

L’edifici, probablement construït en l’emplaçament d’un anterior, és en un recinte que inclou el cementiri. A tocar d’aquest recinte hi ha un dels dos comunidors que encara es conserven a les valls d’Àneu.

Sant Julià d’Unarre és una església del segle XVIII, d’una nau. El campanar és de torre quadrada, amb una coberta de les anomenades barret de bruixa, a vuit aigües. A l’interior destaca el retaule de l’altar major que presenta tots els elements clàssics del barroc. La major part de les figures són les originals i semblen fetes per algun taller local. Alguns dels retaules de les capelles laterals són també els originals del segle XVIII, encara que estan més o menys incomplets. Tots plegats formen un important conjunt de barroc rural que conviu amb un seguit de pintures murals del finals del segle XIX o principis del XX. Aquest conjunt pictòric és força singular, tant per la interpretació de les escenes que representen com pel seu estil naïf.

Es pot contemplar també un fragment de retaule gòtic trobat dins l’església, que ha estat restaurat.

Des de l’Ecomuseu es vol potenciar la visita a aquest espai paral·lelament a les visites a esglésies romàniques, o amb molts element que ho són. Pensem que a part del criteri estètic de moda, val la pena entendre el context del segle XVIII i dels segles posteriors a través de l’arquitectura religiosa i l’art associat. Per aquest objectiu Sant Julià n’és una mostra idònia.

–          Sant Pere de Sorpe

L’edifici original era de planta basilical, de tres naus i tres absis. Desconeixem per quin motiu l’edifici que ens ha arribat avui és tant diferent, i és segurament un dels pocs casos en què s’ha capgirat el sentit de la nau única, transformada a partir de les tres primigènies. L’actual porta d’entrada està sota del que era l’arc triomfal de l’absis central, avui dia desaparegut. Tampoc es conserva l’absidiola sud. En la nord, es pot observar el tipus de decoració llombarda freqüent a valls d’Àneu als segles XI i XII.

Del campanar de torre original se’n veuen les decoracions llombardes i les finestres geminades cegades en la seva cara oest, però gran part de la resta fou refeta durant el segle XVIII.

A l’interior es conserven els següents elements romànics: una pica beneitera; una pica d’olis amb figures esculpides de lleones; i una magnífica pica baptismal, decorada amb animals fantàstics i motius florals. Gran part dels seus frescos murals estan conservats al MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) i al Museu Diocesà de La Seu d’Urgell. Es conserva també in situ, íntegre, un retaule renaixentista recentment restaurat.

Visites: Agost, consultar horaris. Resta de l’any, només concertades.

–          Sant Pere del Burgal

Sant Pere del Burgal ja és esmentat en documentació l’any 859, quan el seu abat, Deligat, rebé el privilegi d’immunitat del compte de Tolosa. Fou un antic monestir carolingi que es convertí en abadia benedictina femenina a finals del segle X, tot i que en pocs anys va passar a ser un priorat masculí.

L’església del monestir, parcialment enrunada, és una construcció romànica de tres naus capçades a llevant per tres absis semicirculars decorats externament amb arcuacions llombardes i lesenes. La capçalera situada a l’oest es considera excepcional dins el romànic català, ja que presenta també un absis, encarat a la nau principal, de dos nivells. De la nau nord encara es conserva el mur i els arcs formers que separaven la nau lateral de la principal. En l’altra nau lateral s’observen restes de dues portes que comunicaven amb les dependències monacals. Es poden definir els perímetres d’algunes d’aquestes dependències, però és impossible, ara mateix, poder obtenir més dades sobre la seva funcionalitat.

A l’absis central de la capçalera s’hi han reproduït les pintures murals originals, que actualment es troben al MNAC i estan atribuïdes al Mestre de Pedret. Destaca la mítica figura femenina que hi apareix, la comtessa Llúcia de Pallars. A l’interior també es troba la reproducció d’una talla romànica policromada de Crist Crucificat i uns fragments de pintures murals originals.

Nota: per arribar a Sant Pere cal caminar per un sender uns 25 minuts. Es recomana dur aigua i calçat adequat.

Visites: Agost, consultar horaris. Resta de l’any, només concertades.

–          Santa Maria d’Àneu

Santa Maria d’Àneu ja apareix esmentada en l’acta de consagració de La Seu d’Urgell de l’any 819. Es creu que la seva primera advocació va ser la de Santa Deodata, advocació molt antiga, i que se substitueix posteriorment per la de Santa Maria. No se sap què hi devia haver en aquell moment, ja que les característiques arquitectòniques més antigues que hi veiem ara la situen dos segles més tard, en la primera meitat del segle XI.

Amb les reformes que s’hi van fer els segles XV i XVI la planta va créixer cap a ponent. Al mateix temps el volum interior es va transformar de manera sorprenent a l’unificar-se en una sola les treus naus primitives. Aquestes obres posen en evidència que en aquell moment es trobava en ple funcionament.

A l’interior de Santa Maria podem contemplar la reproducció de part de les pintures originals, datades a cavall dels segles XI i XII, atribuïdes al taller del Mestre de Pedret i avui dia conservades en el MNAC. Aquestes pintures són considerades unes de les més importants dins l’art romànic català, tant per la seva plasticitat com per la seva iconografia excepcional. Hi trobem representats l’epifania (adoració dels reis d’orient), els tres arcàngels, dos serafins, dos profetes, la representació d’una profecia i dos personatges més, que possiblement són nobles i/o eclesiàstics que sufragaren la realització de les pintures. En totes les escenes són molts els elements representats que no segueixen les normes tradicionals de l’època.

Visites: Agost, consultar horaris. Resta de l’any, només concertades

• Altres curiositats

–          Serradora d’Alós

La serradora d’Alós d’Isil ens introdueix en el món de la fusta, quan aquesta era matèria primera insubstituïble, i il·lustra el procés que se seguia des que es tallava al bosc fins que era transformada en taules per a la construcció.

El seu funcionament i el suport fotogràfic i visual faciliten la comprensió de tot el procés i, alhora, ens submergeix en l’especial món de l’explotació forestal i l’aprofitament del bosc, un dels complements econòmics més rellevants d’aquestes valls pallareses i una de les formes de vida més característiques del Pirineu.

–          Conjunt Monumental de Son

Aquest conjunt, situat a 1.393 m d’altitud, està encapçalat pel campanar llombard de l’església dels sants Just i Pastor. El cloquer, el cementiri, la torre del rellotge -antic comunidor per exorcitzar les tempestes -, el prestigiós retaule obra de Pere Espallargues, una joia del gòtic lleidatà del segle XV, i les excel·lents mostres romàniques del patrimoni moble constitueix un tot harmònic d’enorme valor arquitectònic i artístic.

Tots aquests elements, íntimament connectats, constitueixen un testimoni excepcional, una finestra oberta per submergir-se de ple dins del món de la religiositat popular, les creences i els rituals.

Visites: Agost, consultar horaris. Resta de l’any, només concertades.

–          Formatgeria La Roseta de Gavàs

Formatge “la Roseta de Gavàs”, elaborat amb llet crua de cabra, procedent de la pròpia explotació extensiva al poble de Gavàs.

El formatge característic “la Roseta de Gavàs” és de pasta semitova. Es treballa a temperatura suau, efectuant la seva fermentació enzimàtica durant un temps relativament llarg.

La presentació del formatge és cilíndrica, amb un pes aproximat de 400-500 grams, essent la crosta natural, amb fongs d’un gris suau, natural i característic.

S’elabora també el tupí, formatge ancestral de les nostres muntanyes, caracteritzat per la seva olor persistent i un gust intens. La pasta és de color blanc groguenc. S’empra generalment per a sucar el pa i s’acompanya d’un gotet de vi negre.

Cal no oblidar el brossat, producte que prové del xirigot que resta de fer el formatge. La seva virtut és la finesa que dóna al paladar. Es pren amb sucre, fruita o mel.

Durant l’estiu, “la Roseta de Gavàs” ofereix visites guiades a la formatgeria on, a més a més, s’hi poden comprar els formatges (segons existències) i gaudir també de l’exposició permanent de pintura realitzada per la Rosa.

Visites: Agost, consultar horaris. Resta de l’any, només concertades. 

–          Castell De Llort

Junt a l’aiguabarreig de l’Escrita i la Noguera Pallaresa, a la dreta d’ambdós rius s’aixeca un imponent penyal de més de 300 metres d’alçada, que cau gairebé vertical cap al nord, a llevant i a migjorn, mentre baixa suament cap a ponent. Un punt veritablement inexpugnable, que va ser aprofitat per bastir-hi el Castell de Llort, del que en queden només les runes. Des d’aquí es controlava l’entrada sud de les valls d’Àneu i la via de comunicació cap a la Ribagorça que segueix la ribera de l’Escrita, camí d’Espot. Visualment el castell es comunicaria amb els d’Escaló, Berrós, Estaís, València…

Se suposa que en l’angle nord-oest del conjunt hi havia edificades dues torres cilíndriques, tot i que actualment només queda la del costat esquerre, de la qual es conserva la meitat occidental que mostra dues espitlleres a nivell de la planta baixa.

Visites: Agost, consultar horaris. Resta de l’any, només concertades

–          Castell de València d’Àneu

El conjunt arqueològic del Castell de València d’Àneu està situat dalt d’un turó (1108 m) sobre la plana d’Esterri d’Àneu (984 m), dominant alhora les dues vies de pas naturals dels rius Noguera Pallaresa i Bonaigua. Per la banda de ponent, controla el camí cap a l’Aran i pel vessant de la Noguera, domina l’accés des de la plana d’Esterri fins a la vall d’Isil, seguint la ruta natural que duu, travessant el port de Salau, cap a Occitània.

El recinte castral és un tipus d’assentament molt estès des del segle X a bona part de l’Europa mediterrània, que relaciona una fortificació defensiva amb un habitatge. Es tracta d’un recinte fortificat en el qual trobem dos grans espais ben definits: l’habitatge, situat al Recinte Jussà (el de baix) i el castell pròpiament dit, ubicat a la part alta (Recinte Sobirà).

El conjunt presenta una complexitat evolutiva important perquè les fases modernes i contemporànies se sobreposen, per tot el recinte, a les àrees medievals

Visites: Agost, consultar horaris. Resta de l’any, només concertades

–          Els búnquers de la Guingueta d’Àneu

Durant l’època difícil de la postguerra a molts indrets del Pirineu es va començar a construir l’anomenada “línea P”, una línea defensiva de fortificacions militars per aturar un suposada invasió militar que entrés per les muntanyes. Aquestes construccions es van fer en un moment on la població civil estava immersa majoritàriament en la pobresa i sotmesa a més a una repressió molt dura.

Aquestes construccions no es van utilitzar mai i, de fet, ja eren obsoletes en el moment de la seva construcció. Així i tot, l’exèrcit en va anar fent el manteniment fins els anys 80 del segle XX.

Per altra banda, tota aquest zona era considerada de frontera, amb els inconvenients que això representava.

Visites: Agost, consultar horaris. Resta de l’any, només concertades